La Faluca és una embarcació de vela típica del Nil. El seu màstil (possiblement un terç més baix que el màstil d’un veler convencional) està creuat per una única vela inclinada que fa les funcions de vela major i gènova. La impressió és de que és una navegació molt eficient i de fet ni tan sols porten motor. Navegar a vela té sempre aquella sensació de llibertat que m’encanta, però si hi sumem navegació tradicional en un país meravellós i en un riu pel que han navegat faraons, emperadors, grans personatges de la història, exploradors, buscadors de tresors i aventurers, adquireix un caire especial que no sé ben bé com descriure.Després d’una estona ascendint pel Nil des d’Aswan en la faluca hem de canviar d’embarcació per agafar-ne una de motor i menys calat que permetrà passar entre els illots de granit que poblen aquesta part del riu fins que arribem al poblat Nubi. Aquesta zona és una reserva natural d’una bellesa hipnòtica en la que moltes aus migratòries cap al mes de febrer passen la temporada de més fred.A la llunyania veiem un lloc a la platja on ens esperen els dromedaris (sempre els diuen camells però son dromedaris els d’una sola jepa) per anar fins al poblat Nubi.El passeig amb el dromedari és fantàstic. Quan t’acostumes als seus moviments pausats i exagerats i deixes que el teu cos els acompanyi, és quan te n’adones que tens a una banda el Nil etern i a l’altra l’inòspit desert i penses en com devien ser les caravanes que creuaven aquestes terres. El meu dromedari es deia Jafeera i obeïa a les ordres del nubi Abdul, que li parlava (més aviat cridava) ordres en la llengua dels nubis, d’origen africà i que no s’escriu. Els nubis el parlen a casa però no s’ensenya a l’escola. Possiblement amb els anys acabi morint…Visitem una escola en la que ens ensenyen l’alfabet àrab i els números en àrab i en nubi. Sóc incapaç de recordar-les, tot i que m’encantaria. Us deixo la escriptura del meu nom en àrab. Me la fan escriure a mi també, costa escriure de dreta a esquerra…El poblat nubi és preciós. Cases d’una o dues plantes amb un pati central de sostre de canya perque no passi la calor (a l’estiu aquí hi ha 40-50ºC). Al voltant del pati hi ha les habitacions i la cuina i sala d’estar. Però ells fan vida al pati, que no té més terre que la sorra del desert. Les cases estan pintades de colors, hi predomina el blau-cel però en veiem d’altres colors. Estan decorades amb escenes del desert però hi ha una pintura que les diferencia entre elles, la representació de la Meca que significa que el propietari ha fet el viatge vital fins a la ciutat sagrada dels musulmans. També tenen cocodrils dissecats i d’altres animals com a decoració.Penso que seria fantàstic poder compartir una mica més amb aquesta gent. Que m’agradaria que m’expliquessin com van viure ells que haguessin de perdre tota la seva terra, la seva cultura, la seva història, la seva vida, per la construcció de la presa pel bé comú d’Egipte. Els Nubis son un poble entre l’Àfrica negra i Egipte. Tenen fesonomia més africana i son guapos de mena. La seva terra era rica en or. La seva història va anar de la mà de la de Egipte però ara sembla que Egipte els estima poc. Els terrenys que els van donar per viure son cinc vegades inferiors als que tenien de manera que han passat de tenir cases separades a tenir-les juntes. Amb el turisme que es va interessar per ells, van començar a guanyar diners i ara son un poble que possiblement tingui més poder adquisitiu que la majoria d’egipcis, però les escoles i infrastructures se les han pagades ells, la escola que vam veure se la van autofinançar. No sembla massa just no donar suport a qui ho ha hagut de deixar tot pel bé comú.Si coneixeu gent que hagi visitat el poblat nubi us hauran comentat que tenen cocodrils. Els tenen tancats en unes gàbies minúscules. Quan son petits els lliguen la boca i els deixen als turistes perquè es facin fotografies. Quan son grans els maten o els deixen al llac Nasser. No trobareu cap fotografia d’aquests cocodrils en aquest blog. Es inhumà tenir els cocodrils d’aquesta manera i, si ho fan, és perquè tenen una resposta positiva per part dels turistes que es fan la fotografia. Prefereixo no participar d’aquest negoci i per això ni tan sols poso la fotografia de les condicions en les que els tenen.Agafem de nou la barca i retornem a la agitada Aswan, on passarem part de la tarda al mercat de nou. Ens trobem que és divendres i tothom es dirigeix a la mesquita a resar. Crec que encara que vingues cada dia durant un any, em quedarien racons per descobrir.De tornada amb el vaixell ens han ensenyat l’hotel en el que Agatha Christie va escriure Muerte en el Nilo. Ens diuen que hi podem anar sense problema per prendre alguna cosa a la terrassa i haviem decidit anar-hi per la posta de sol. A la posta de sol no hi arribem i ens enganxa al passeig però la sorpresa quan arribem és que els vigilants ens diuen que no s’hi pot entrar si no ets inquilí de l’hotel. Després de lamentar-nos davant d’ells, ens permeten entrar als jardins de l’entrada (l’actual hotel Cataract és la antiga residència d’hivern del rei d’Egipte). En arribar a la porta de recepció decidim provar sort i preguntar si és possible prendre alguna cosa. Inicialment unes senyoretes molt amables ens diuen que sí però després ens diuen que li preguntem al cashier a la terrassa. Ja som dins i la veritat és que és preciós!Arribem a la impressionant terrassa d’estil colonial i li preguntem a un cambrer, que ens informa que aquella terrassa només és per clients de l’hotel però que podem anar a la de baix. La veritat que està just a sota així que les vistes son idèntiques. Ens sembla una boníssima opció.Ens demanem un Cosmopolitan que paguem a preu d’or (unes 400 lliures egipcies per 2 cosmopolitans, l’equivalent a uns 20€ la copa) però és un preu que estem disposades a pagar per veure el crepuscle amb les faluques navegant pel Nil davant l’antic Nilòmetre de la ciutat d’Aswan, on hi havia la primera cascada de la frontera amb Nubia abans que els anglesos construissin la primera presa per poder produïr cotó competitiu amb el dels americans.