Ella era una noia alegre. Amb ben poca cosa se li arrencava un somriure. Cada dia es llevava ben d’hora per anar a treballar com qualsevol persona de la seva edat que seguia els estàndars marcats per la societat occidental actual. Vivia prop de Barcelona, en un ambient de modernitat i amb les necessitats bàsiques cobertes. Li agradava passar tot el temps que podia amb la gent que l’envoltava: els seus amics i la seva família.

Però el seu cor era un esperit lliure. Cada cop que en tenia ocasió aprofitava per descobrir altres cultures, altres països, altres gents, altres terres,… Sospitava que la seva ànima nòmada estava engabiada en una societat sedentària. En els seus pensaments obria la porta d’aquella gàbia per fugir volant de la rutina, de la vida que tots aprovaven. Volia aprendre cada dia i sentia que la millor manera de fer-ho era seure amb gents de diferents cultures i deixar que compartissin tot el que hi havia de meravellós en les seves vides. La història la apassionava però també es veia fascinada per les llegendes que tots els pobles tenen i que ajuden a comprendre aquest món tan injust. Com més pobles coneixia i més compartien amb ella, més convençuda estava de que tenim molt per aprendre de cultures ancestrals.

Per això, cada cop que en tenia ocasió marxava a descobrir aquelles terres llunyanes. Havia viatjat de totes les maneres possibles, marxant amb un bitllet d’anada i tornada i una motxilla i descobrint el país sobre la marxa, amb agències de grups reduïts i fins i tot havia fet algun circuit. Aquesta darrera manera de viatjar era la que menys li agradava, la manca de contacte amb la població local la feia sentir com si estigués mirant una peixera. Però els grups reduïts que permetien el contacte amb la població de la mà d’una agència experta en la zona eren la manera de viatjar que més li agradava. Especialment si es tractava de viatges responsables i sostenibles que potenciaven l’economia local dels països visitats.

Aquell dia es va llevar a les set com feia sempre. Era un dilluns. Va anar a treballar a la seva oficina amb tota la normalitat. Li sobrava dilluns. Li mancava cafè. Estant asseguda davant del seu ordinador a la oficina va mirar per la finestra i va veure sorpresa com l’aire havia agafat un color marronós. La llum del sol era apagada. Va recordar la tormenta de sorra del desert davant la Piràmide Vermella a Egipte, on el vent i la sorra havien tornat l’aire d’un color daurat intens. Va parar més atenció. No se sentia gens de soroll al carrer. No era habitual que a aquella hora no hi hagués transit en un dels carrers més transitats de Barcelona. Va sortir al balcó extranyada i l’aire daurat va entrar d’una revolada a la seva oficina. S’havia de cobrir els ulls perquè la sorra li colpejava les còrnees. De sobte, l’aire va aturar-se i, en obrir de nou els ulls, se’l va trobar allà al davant. Era una figura masculina. Alt i cobert amb una túnica, portava un turbant de color blau intens. Només tenia al descobert unes mans fortes i la franja dels ulls. S’hi endevinava una pell fosca i uns ulls negres com el carbó que miraven amb una barreja de dolçor i fortalesa. Ella es va quedar ben quieta. El silenci seguia regnant en la ciutat però l’aire havia recuperat la transparència. Amb un fil de veu li la preguntar a aquell home qui era. Ell li va respondre amb una veu greu i profunda que ell era un home lliure, un imoshag. El va mirar perplexa sense entendre-ho i li van venir al cap les imatges que havia vist alguna vegada al desert dels homes blaus, els Tuaregs. De seguida va recordar que Tuareg era una paraula que provenia de camí en àrab i que s’havia convertit en la paraula per definir els poblats nòmades que controlaven les rutes del desert del Sàhara desde feia segles, però que ells mateixos s’anomenaven imoshag. No entenia res. Estava espantada. Semblava que el món s’havia aturat per un moment. Seguia sense haver-hi gens de soroll a la ciutat i aquell Tuareg havia aparegut de la sorra. Va sentir que les forces li marxaven i va perdre el coneixement.

Quan va tornar a obrir els ulls ja no era a Barcelona. Era lluny de la civilització i de seguida es va adonar que era en un desert. Una cua de dromedaris esperava pacient a la carena d’una petita duna mentre el sol queia per l’horitzó. Inquieta va buscar una cara familiar i només va poder reconèixer aquella mirada que havia vist per darrera vegada a la seva oficina. El Tuareg li va extendre la mà i la va ajudar a aixecar-se per conduir-la cap a una tenda feta amb pells de cabra. A la nit mentre sopaven al voltant d’una foguera, va descobrir que iniciava una travessia que la portaria a atravessar tot el Sàhara amb aquells nòmades vestits de blau. Hauria d’estar espantada, però no ho estava. La mirada d’aquell home de blau li transmetia tranquilitat. Les seves fortes mans la guiaven en el camí. Era nit de lluna nova i varen dormir al ras sota un cel hipnotitzant amb innombrables estrelles. Ell li anava explicant com els seus feien servir els estels desde feia segles per guiar el seu camí al llarg del dessolador desert.

En els següents mesos van anar avançant cap al sud del continent africà fins arribar a la costa. Van atravessar zones poblades per gents de color amb somriures infinits i zones en les que no hi havia una ànima. Muntanyes, volcans i grans valls. Rius cabdalosos i rius totalment secs. Arbres gegantins i petits matolls. A poc a poc el desert va deixar pas a terres més fèrtils fins arribar a les grans sabanes on convivien tota mena d’animals. Varen poder veure grans migracions de manades inacabables d’herbívors que aixecaven una polseguera equivalent a la d’una tormenta del desert. Finalment varen divisar la costa de Mozambic, des d’on s’embarcarien en una faluca que els portaria cap a la seva destinació final, la illa de Madagascar.

El Tuareg havia llegit els somnis d’ella i estava decidit a aconseguir que pogués descobrir la meravellosa Gran Illa Vermella. Al llarg de tot el viatge ell li havia anat ensenyant elements de la cultura tuareg que li havien resultat desconeguts. En innombrables ocasions havien celebrat el ritus del tè, en el que es prenen tres tasses: la primera forta com l’amor, la segona amarga com la vida i la darrera dolça com la mort. Amb Madagascar a la vista i les il.lusions posades en la destinació final, van voler compartir el darrer tè del viatge. La fortor de la primera tassa va seguir-se de l’amargor de la segona. Quan començaven a disfrutar de la dolçor de la tercera tassa, una gran onada va sacsejar la faluca. Ella va caure i va rodolar d’una banda a l’altra amb les següents onades que embestien la petita embarcació. Quan va poder recuperar-se va veure com el seu Tuareg queia per la borda i el blau de la seva túnica es fonia amb el blau intens de l’oceà Índic. Volia cridar-lo però no coneixia el seu nom. Havien compartit el viatge més gran de la seva vida però no el podrien acabar junts. Dessolada, es va deixar caure plorant sobre la petita tetera que havia caigut fent vessar la dolçor d’aquell darrer i mortífer tè sobre les fustes mullades per la mar. En aquell moment va obrir els ulls i es va incorporar amb respiració agitada. Mirava al voltant espantada buscant la mirada penetrant del seu Tuareg. Però estava sola. Tot havia estat un somni.

Ella era la Mi, que va estar a punt d’arribar a Madagascar de la mà del Tuareg en els seus somnis. La gran illa vermella s’havia resistit a l’encant del gran home de blau que la guiava en el seu imaginari. De vegades allò que somiem es converteix en una realitat, no creieu? Descobrirà la Mi Madagascar amb Tuareg?