El nostre viatge per Benín continua en direcció a la costa Atlàntica, a la zona coneguda com a Grand Popó, a la desembocadura del riu Mono. En el camí tenim la oportunitat de visitar diferents poblats i disfrutar del caliu dels beninesos i les rialles dels nens.
Les parades del camí també ens permeten visitar tota mena de mercats. Els mercats a Àfrica en general son llocs plens de vida i que a més ofereixen imatges que ens sorprenen en cada racó. Entre els mercats que vam visitar a Benín en vam trobar un de bestiar, on centenars de vaques primes i de llargues banyes esperaven que algú les adquirís. La vaca és pràcticament a tot Àfrica un símbol de riquesa i Benín no se n’escapa.
Després de moltes hores, arribem a Grand Popó. Ens allotgem al conegut com Aubergue Grand Popó, que no és més que un antic edifici colonial que havia tingut un jutjat i una presó. Actualment el lloc on tenien els detinguts acull als viatgers en una ubicació privilegiada just al davant de l’oceà.
Arribem tard i just ens dóna temps de sopar tranquil.lament al alberg. La nit és calorosa i els mosquits no dónen treva però el poc que hem vist a la tarda promet oferir-nos un meravellós espectacle al dia següent.
Per no deixar que se’ns escapin les hores, ens llevem ben d’hora per fer un llarg passeig per la platja. Les barques pintades de colors s’arrengleren a la zona segura de la sorra. L’oceà rogeix amb fúria i el sol es va aixecant a poc a poc. De tant en tant algun nen se’ns acosta i ens saluda amb timidesa.
Seguim avançant en el nostre passeig fins que veiem el punt en el que caminem per una llengua de sorra que separa el furiós oceà de les calmades aigües del riu Mono. La ubicació de Grand Popó és privilegiada i l’espectacle, amb el sol enfilant-se en el cel a poc a poc és senzillament fascinant.
Agafem una barqueta amb la que farem un passeig per les tranquil.les aigües del riu Mono i on podrem gaudir de la vida que passa en les zones costeres. Les vores del riu estan farcides de palmeres. Crec que és un dels llocs més bonics que he vist a tot Benín.
Com a totes les zones de pesca, a les vores del riu és on passa la vida. No només s’hi pesca, també s’hi fa vida social, es renta la roba i els plats i fins i tot la higiene personal és part de la relació entre els membres del poblat.
Fem una pausa en el nostre passeig per visitar un poblat. Ens sorprèn el legba, o déu protector del poblat, a la entrada del poble. Grand Popó és un dels llocs importants pels rituals animistes i la presència d’aquestes creences es fa pal.lesa en els poblats, amb petits legbes protectors, plomes dels darrers sacrificis sobre els carrers i arbres sagrats plens de draps i restes d’ossos que son testimoni de rituals
També ens ofereixen el que anomenen vi de palma però que en realitat és un aiguardent. El vi de palma el trobem a gran part de l’Àfrica subsahariana però la ampolla en la que el guarden i el valor ritual que té és especial de Benín. L’ampolla està plena de petites talles de fusta en forma de fetitxos, però també hi ha plomes i hi aboquen la sang dels sacrificis. Quan es comença a beure en forma ritual, llencen una mica de vi a terra, en honor als avantpassats, tant presents en la vida dels animistes.
Després de visitar el poblat, on encara hi ha les restes d’alguna casa colonial pràcticament en runes, seguim amb el nostre passeig per la desembocadura del riu Mono, on podem veure com els locals, de la ètnia mina, practiquen les seves arts de pesca. Sembla que Popó va ser el nom que els mercaders portuguesos els van posar als habitants de la ètnia mina que es dedicaven al comerç d’oli de palma. Però actualment els habitants d’aquesta zona viuen de la pesca tradicional i la recol.lecció de cocos.
Tenen una manera de pescar curiosa. Desde la vora del riu, amb els peus a la sorra o lleugerament dins l’aigua, voltegen la xarxa per sobre els seus caps i la llancen a l’aigua. Després estiren per recollir el que hagin pescat. És un mètode eficient doncs en treuen força de peixos!
Ens ofereixen un dinar a la sorra amb peix recen pescat fet a la brasa acompanyat, com no pot ser d’una altra manera, d’arròs. De postres, una pinya deliciosa. Per mi, el dia a Grand Popó és un dels més complerts del viatge a Benín.
A la tarda tenim un altre plat fort, la assistència a una festa animista al poblat. Arribem a una gran plaça, com podria ser la plaça major de qualsevol poble, no pavimentada, això sí. Tot el poble està allà i es senten rialles i gent parlant amb excitació. En un racó hi ha la banda, que consisteix bàsicament en homes que porten tota mena d’instruments de percussió. En un moment determinat comença a sonar. La energia que té aquesta música és impressionant.
Vibra tot el cos amb el repicar dels djembés tocats amb un ritme frenètic. Ara son les dones les que comencen a ballar. Ho fan treient el cul i movent el cos de forma gairebé convulsiva. Els nens les segueixen ballant amb la mateixa gràcia que elles. Tot és vibrant!
En un moment determinat surt un ninot del tamany d’una persona i que està recobert de fulles de palmera. Es mou en cercles i carrega contra la gent que està ballant. Tots s’aparten ràpidament. Al voltant d’aquest fetitx, hi ha dos homes, que li van donant instruccions. Gira i gira a tota velocitat entre els crits excitats dels nens que en fugen.
De tant en tant el fetitx s’atura i els dos homes que l’escorten l’aixequen. A sota surten tota mena de coses, des d’un altre fetitx igual però més petit que té un gran fal, un que obre la boca perquè li donin menjar, una serp o un ninotet que sembla un petit autòmata. Per als beninesos, aquesta és la prova irrefutable que el fetitx és màgic i que son els esperits qui el mouen. La veritat, que veient la emoció en les seves cares, no crec que ens pertoqui discutir amb ells si és màgic o no, simplement ens hem de deixar hipnotitzar per una festa tan brutal que ens porta als temps dels nostres ancestres.
Aquesta festa és la que fan per la celebració tant de funerals com de casaments o aconteixements importants. Després d’una bona estona (no sabria dir quant ha durat però podria perfectament ser una hora i mitja), els timbals s’aturen, el fetitx marxa i amb la posta de sol tothom torna a casa seva. I és que a Àfrica es viu amb la llum del dia.
4 de febrer de 2018 at 10:27
Mi, només dir-te que el teu blog es fantàstic, grans fotos, bona escriptura i molta sensibilitat.
Gràcies per fer-ho possible.
9 de febrer de 2018 at 21:07
Inés! Moltíssimes gràcies per les teves paraules. Em fan especialment feliç venint d’una gran viatgera com tu!
Moltes gràcies de nou!