Després de passar un parell de nits a Andasibe començant a descobrir les terres altes de Madagascar, desfem el camí que vam fer el primer dia per la carretera nacional 2, retornant cap a Antanarivo. Des d’allà agafarem una de les carreteres que va cap al sud de la illa, la nacional 7, que serà la que resseguirem fins a arribar la costa del sud.

Quan sortim del lodge d’Andasibe a primera hora podem veure com a les zones on hi ha encara bosc, s’aixequen els núvols creant un espectacle meravellós

En el camí anem fent parades conforme anem trobant pobles amb mercats plens de vida. Gairebé a totes les poblacions hi ha mercat i els carrers estan animats. Les parades son petites, la majoria a terra i s’hi venen queviures de tota mena. En molts casos amuntegats en racions. En una de les parades per visitar el mercat veiem un gran cercle de gent al voltantd’una familia que dóna cops a un bombo i parla amb la veu molt alta. Ens hi acostem. No entenem una paraula del que diuen però pels moviments sembla que estan fent una mena de sàtira política, cosa que el nostre guia ens confirma. També sembla que volen cantar. La dona i la nena intenten ballar, sense massa gràcia, tot s’ha de dir. No puc evitar traslladar-me a la Europa medieval veient aquesta imatge. La gent respon amb crits de suport i també n’hi ha que marxen rondinant. M’hagués encantat entendre de què parlava i què deia aquell home.

eEl teatre al carrer que ens porta a èpoques medievals

Pel camí seguim veient camps i camps d’arròs. Gran part de les muntanyes estan desforestades, sigui perquè s’han creat terrasses pel cultiu de l’arròs o perquè es talen els arbres per treure’n carbó. Teòricament si es talen arbres per fer carbó se n’han de plantar per compensar. El ratio hauria de ser de tres arbres plantats per un de talat, segons ens diu el guia. La realitat és que no veig ni un camp en el que es vegin arbres “joves”. La sensació de tristesa per la destrucció de la natura es comença a apoderar de mi i tot just acabem d’arribar al país.

Els arrossars es treballen amb cebús, no hi ha maquinària agrícola

Tot el procés de la agricultura és totalment manual i rudimentari. El llaurat dels camps es fa amb arades que arrosseguen cebús que caminen cansinament pels camps enfangats. La sembra és manual. La recolecta també. No veiem maquinària agrícola per enlloc. No hi ha ni un marge de muntanya que no estigui “humanitzat” amb les terrasses en les que hi cultiven principalment arròs.

La família sencera s’encarrega de la sembra dels camps

Una altra imatge que sorprèn és que a la vora de tots els poblats on hi passa un riu, hi ha la zona de safareig en la que les dones s’ajunten a fer la neteja de la roba i imagino que també “fan safareig” en el sentit que nosaltres li donem a aquesta expressió explicant-se totes les tafaneries del poblat. Un cop neta la roba, la estenen sobre la herba fent desplegaments enormes!

El “safareig” del poble és el tros de riu on netegen la roba. I aquesta imatge es repeteix per tot arreu!

En el camí ens parem a la petita població d’Ambatolampy, coneguda per la fabricació artesanal de cassoles d’alumini. La producció es fa amb les eines més rudimentaries que poguem imaginar, sorra, un motlle i l’alumini roent. El procés de fabricació és tot un espectacle i penso que és una visita molt recomanable de fer. A més, gairebé tot el que es troba d’alumini a Madagascar es produeix allà mateix així que no tindrem massa més oportunitats de veure-ho. Una curiositat és que l’alumini té un punt de fusió molt baix de manera que el poden tornar a fondre i de fet, és reciclable gairebé fins a l’infinit.

En aquesta imatge es veu el moment en el que posen l’alumini roent dins el motlle per treure’n una tapa de cassola

Continuem el nostre camí fins a Antsirabe, on pasarem la nit. La carretera és tot un espectacle. Gairebé només hi circulen camions i taxi-brousse. Hi ha molt pocs vehicles privats. A les vores de la carretera segueixen havent-hi petits comerços per tot arreu, que venen des de menjar fins a joguines.

El taller d’artesania en el que fan aquests camions de joguines està a peu de carretera i la exposició crida l’atenció de tots els viatgers. Amb els dies veiem que és quelcom prou habitual a Madagascar

A la nit sortim a sopar amb el guia. Parem en un petit bar amb taules al carrer i ben poca llum en el que mengem tota mena de delicies fregides. Portem pocs dies aquí però ja hem pogut comprovar que la cuina malgatx és deliciosa!

Al matí comencem la nostra visita per Antsirabe agafant el pousse-pousse. Son petits carros de dues persones que fan servir tracció humana, és a dir, hi ha un home que va estirant un carro perquè nosaltres anem còmodament asseguts. Haig de confessar que la experiència no va ser agradable en absolut. Tenir a algú, descalç en la majoria de casos, estirant un carretó perquè nosaltres no ens cansem és com a mínim incòmode. Confesso que si ara hi tornés no faria aquesta part del viatge, que la ofereixen com a una experiència però per a mi va ser desagradable.

Els pousse-pousse preparats per fer-nos el passeig per Antsirabe

Antsirabe és la ciutat més freda de Madagascar i la segona en població. Està situada a uns 1500 metres d’alçada i és coneguda per la gran concentració de pousse-pousse que hi ha i perquè hi ha aigües termals. De fet, està en una zona volcànica, per això hi ha aigües caldes. En la nostra ruta visitarem la antiga estació de tren, avui propietat del govern i que cau a trossos. És un edifici d’estil colonial francès que recorda altres temps de grandesa.

La antiga estació de tren d’Antsirabe

Des de l’estació surt una gran avinguda, que com a totes les ciutats de Madagascar és la Avinguda de la Independència (totes les ciutats tenen aquesta avinguda i acostuma a ser la més gran). Al bell mig de la avinguda hi ha un monument en el que estan representades les ètnies de madagascar amb un cebú com a símbol del país, i al costat un pentagrama amb unes notes, son les notes del himne nacional.

Monument a la independència de Madagascar

Quan els missioners noruegs van arribar a Antsirabe i van descobrir que hi havia aigües termals, de seguida van començar a portar-hi els malalts de lepra de manera que ben aviat la ciutat es va convertir en una leproseria. A principis del segle XX encara hi havia uns 1000 leprosos que eren atesos al hospital de Antsirabe.

Un altre element a visitar és l’Hotel de les Thérmes, un hotel colonial de principis del s.XX amb tota la ostentació que es corresponia amb la època. Avui en dia l’hotel torna a estar en funcionament després de ser propietat del govern durant molts anys. Està situat sobre un petit turonet de manera que té vistes sobre la ciutat i sobre el llac, a més d’aigües termals naturals.

Hotel Thérmes d’Antsirabe

Acabada la visita als edificis anem a visitar una de les parts que més m’agraden de les ciutats, el mercat. És un mercat cobert en un edifici que sembla que en qualsevol moment ha de caure. Hi ha parades a tot al voltant i també a dins. No deixa de ser un mercat que es va construir en època de colònia francesa i segueix la típica distribució europea dels mercats.

La mercaderia s’exposa amb gust al mercat d’Antsirabe

Gallines per vendre al mercat d’Antsirabe

Els nens es fan les seves joguines amb el material que troben

La influència francesa també es fa notar en que trobem parades de pà per tot arreu

Acabada la visita al mercat visitem una petita factoria de pedres semiprecioses. Les pedres semiprecioses son abundants a Madagascar i n’hi ha moltes que fins i tot només es troben aquí. Una de les que més em va fascinar son les restes de troncs d’arbres fossilitzats, d’una gran bellesa.

També visitem un taller en el que fan tota mena de productes artesans amb banya de cebú, de gran resistencia. En general, tot molt rudimentari i manual sense maquinària de cap mena i ben poques mesures de protecció de l’usuari. Però fascinant.

Taller d’artesania amb banya de cebú