El viatge a Madagascar comença amb la arribada a Antananarivo (la capital d’aquest país, també coneguda com a Tana) amb un vol de Turkish Airlines. És un vol llarg ja que surt de Istambul en direcció al sud d’Àfrica però fa una parada a Maurici, de manera que el que podria ser un vol d’unes 8 hores s’acaba convertint en unes 13 hores. Es fan de nit, això és una avantatge.

Sortim de la capital de bon matí en direcció est cap a Andasibe. La ciutat de Tana és el lloc on viuen uns tres milions de persones. Es veu endreçada i prou neta. Gairebé a tot arreu hi ha petites paradetes on venen tota mena de queviures i qualsevol cosa que se’ns pugui acudir. Per tot arreu es veuen els taxi-brousse, petites furgonetes que s’han convertit en vehicles de transport de viatgers on els malgatxos s’apilotonen per poder arribar a tot arreu. També hi ha els ciclobusos, tricicles per portar a dos passatgers. Es veuen poques motocicletes, en comparació amb d’altres llocs i el parc mòbil en general és prou nou.

Desde Tana, com hem dit, ens en anem cap a l’est per poder arribar a la zona de la reserva d’Andasibe. Quan sortim de la ciutat comencem a veure arrossars per tot arreu. No hi ha ni un marge de muntanya que no tingui terrasses i cultius d’arròs. Les cases tradicionals son d’adob i de dues plantes, amb unes teulades inclinades que en molts casos encara son de canyes.

Construccions tradicionals de les terres altes malgatxes

La primera parada la fem en el camí a la Reserva de Peyrieras. Aquesta és una petita reserva privada que es centra sobretot en rèptils, amfibis i papallones. Va ser fundada per un entomologista francés amb el mateix nom que la reserva. A més s’hi pot observar el primer tipus de lèmur que veurem, el sifaka, que tot i que no és originari d’aquesta zona, però s’hi ha adaptat. De fet aquests lèmurs estan acostumats a baixar dels arbres perquè els cuidadors de la reserva els donin menjar. Això ofereix la oportunitat de veure’ls d’aprop i poder-los fer fotografies.

La reserva de Peyrieras té petits recorreguts pels boscos autòctons que ens permeten veure els lèmurs en un estat de semi-llibertat

Lemur sifaka

Els rèptils i amfibis els tenen en recintes tancats de manera que son prou fàcils de veure tot i que la capacitat adaptativa pel camuflatge en molts d’ells és absolutament sorprenent. Veiem tota mena de granotes (desde les més petites del país a una anomenada granota tomàquet que efectivament té aquest aspecte), camaleons de tota mena, tamanys i colors, altres llangardaixos i alguna papallona (se’n veuen més als mesos de novembre i desembre). A més podem veure els rat-penats frutívors mentre descansen plàcidament. Al vídeo podreu veure un petit resum de les imatges d’aquests animalons.

Després de la visita continuem el nostre camí parant a dinar a Moramanga al restaurant recomanat Le Coq d’Or. Aquí podem començar a comprovar que la cuina és un dels forts de Madagascar, amb una forta influència francesa de la època en la que va ser colònia. A Moramanga intentem visitar el mercat però en ser diumenge ens trobem amb que moltes parades son tancades.

Mercat de Moramanga

Mentre passegem entre parades tancades sentim música i ens trobem amb una missa evangelista. Amb un soroll horrorós de l’equip de so, una dona amb un micròfon dissenyat per fer tortures de ben segur es dedica a cridar aleluies mentre els fidels li contesten. La decoració de la sala és vermella, rosa i daurada, amb cortines que van de sostre fins a terra. Recorda a decorats asiàtics sobrecarregats. A la tarima on hi ha els que dirigeixen la cerimònia, tots exaltats cridant i cantant amb alegria. Ens fan entrar. No ens deixen marxar. Resen per nosaltres cantant i cridant. Fascinant.

Dormim al lodge Eulophiella, un fantàstic lodge de bungalows perfectament acondicionats i envoltat d’una magnífica zona ajardinada. Realment Madagascar està molt ben preparat pel turisme occidental. Al matí, en sortir a esmorzar comencem a sentir uns crits intensíssims i molt aguts. No veiem qui els fa, però estan als boscos que envolten el lodge. Son els lèmurs indri-indri que podrem veure durant el matí. Fan molt xivarri i no se m’acut una altra cosa que imitar-los. Acte seguit, un silenci sepulcral. No tornen a fer soroll.

Ens desplacem amb el mini-bus cap a la entrada del parc d’Andasibe-Mantadia. És un parc que ocupa unes 15.000 hectàrees i on hi habiten fins a 14 espècies de lèmurs, entre ells el que ja hem mencionat, l’indri-indri, que només es troba en llibertat en aquest parc i és  el més gran de tots i el que no té cua.

Els recorreguts pel parc d’Andasibe estan molt ben senyalitzats i acondicionats, essent aptes per qualsevol forma física.

En un recorregut d’unes quatre hores per camins prou acondicionats, tot i que humits i amb fang ja que es tracta de bosc primari (amb invasió de flora forània com els eucaliptus que van portar els francesos) podem observar els famosos lèmurs indri-indri. I ens canten. El soroll que haviem sentit de bon matí el fan per comunicar-se entre ells.

Lèmur indri-indri

Una curiositat és el nom d’aquesta gran espècie de lèmur. Sembla ser que un explorador volia anar a veure aquest tipus de lèmurs sense cua i va contractar a un malgatx perquè el guiés i l’ajudés a trobar-los. En veure’ls el malgatx va cridar “indri! indri!” i l’explorador va creure que era el nom que se li donava en malgatx a aquella espècie. No va ser fins després que va saber que “indri! indri!” no volia dir res més que “allà! allà!”, però el nom ha arribat fins els nostres dies.

Una altra de les espècies que es poden veure de lèmur i d’un tamany considerable és el lèmur daurat. Aquests també es mouen en grups de 10-20 individus i rarament baixen a terra. De fet, la observació dels lèmurs implica estar molta estona mirant cap a les copes dels arbres i intentant veure’ls entre les fulles.

Lèmur daurat

Com que part del grup pensava que a Andasibe no veuriem res (cosa que es va evidenciar no certa) van convèncer al guia perquè ens portés a una altra reserva, la reserva de Vakona. Suposadament allà podriem veure moltes més espècies de lèmur i més a prop. Es tracta d’una illa de la que els lèmurs no poden sortir ja que esta envoltada per aigua. Fins aquí tot podria estar “més o menys bé” però resulta que en primer lloc aquella illa és petita, molt petita. Hi ha una densitat molt alta de lèmurs de diferents espècies i, per acabar-ho d’adobar tot, els tenen domesticats de manera que els desequilibren totalment la dieta donant-los plàtans perquè es pugin sobre la esquena dels turistes que ess volen fer una foto o la selfie. És tan extrem que arriba un moment en el que els lèmurs fins i tot rebutgen els plàtans que els ofereixen els cuidadors del parc. Pot semblar absurd el que estic explicant aquí però en realitat si ens hi posem a pensar és com si a un nen li donessin continuament llaminadures perquè fes “moneries”. Això, independentment de que el pugui fer “feliç” perquè li agradin molt les llaminadures, en realitat és un desequilibri brutal en la seva dieta que pot portar a problemes seriosos de salut. Doncs això és el que passa en aquesta mal anomenada “reserva”.

Per si l’espectacle dels lèmurs no fos prou esperpèntic per algú que es preocupa pel benestar animal, la visita continua veient els cocodrils del Nil que tenen en un tancat ajardinat i finalitza amb la visió del fosa, l’únic gran carnívor que hi ha a la illa i depredador natural dels lèmurs. En tenen un tancat en una espècie de gàbia amb diferents rampes. Constantment està donant voltes i fent moviments repetitius, el que es coneix com a estereotípia que és indicadora d’un estrés alt en animals en captivitat. Definitivament un espectacle deplorable.

Per tant, em veig obligada a dir que crec que la reserva de Vakona no és un lloc per visitar si es creu en el turisme responsable amb els animals. Com a blogger que he signat el compromís FAADA de turisme responsable haig de dir que, tot i que m’olorava que la cosa aniria per aquí, no imaginava que els animals estarien en tan males condicions, especialment el fosa. No penjaré ni una imatge d’aquest lloc per evitar fer-ne difusió.

El poble d’Andasibe al capvespre

En acabar la visita ens dirigim cap al petit poble de Andasibe, on passegem pels seus tranquils carrers plens de paradetes de menjar de carrer, tota mena de productes, molts d’ells fregits. Deliciosos. Esperem a que caigui el sol i tornem cap al lodge, on farem una petita sortida nocturna per poder veure més fauna en la reserva privada del lodge.

Els nens juguen entre les vies del tren, que passa amb molt poca freqüència

A la sortida nocturna per mi el més impressionant és que els guies siguin capaços de veure els animalons. Dins el bosc la nit és completament negra i podem veure diversos camaleons, granotes, ocells descansant i fins i tot un lèmur-ratolí, una de les espècies més petites de lèmurs que hi ha.

Camaleó nocturn

Lèmur-ratolí

Martí pescaire descansant

En aquesta sortida em passa una cosa fascinant. Hi ha una enorme lluna que fotografio. Plena o gairebé plena. Fen la sortida  nocturna i en anar cap a la habitació torno a mirar el cel per veure-la de nou. I em trobo que ja no és plena sino que hi ha una part que no es veu. És un eclipsi!

Lluna amb eclipsi