Hem arribat al territori del sud de Madagascar, territori dominat per la ètnia Bara. La ètnia Bara ocupa la part de les planícies centrals al sud de Madagascar al que es coneix com la Província de Tulear. Son el principal clan de pastors de cebús i històricament han tingut un estil de vida seminòmada. Avui en dia molts es dediquen també a la agricultura, tot i que la possessió de cebús és quelcom lligat tradicionalment a la riquesa.

Segons la tradició oral el poble Bara va originar-se quan un líder conegut com Rabiby va venir del continent africà amb 1000 persones. Es creu que el seu origen és bantú i alguns etnólegs els troben similituts amb els Mbara de Malawi.

En la època de l’esclavatge, els Bara van participar en el el mercat tant de cebús com d’esclaus provinents dels territoris veïns cosa que els va permetre enriquir-se i resistir-se a la autoritat francesa al principi de la colonització (recorda una mica a la història del rei de Dahomey a Benín).

Em crida la atenció com ens diu el guia local que els Bara son parents dels guerrers Maasai de Kènia. En realitat, els Maasai no son bantús, sino que son nilòtics. La història que ens expliquen és que els Bara provenen d’esclaus Maasai escapats, però en canvi quan consultem bibliografia ens diuen que son bantús. Les ètnies del continent africà son prou diferents si entenem els seus origens i les seves tradicions. A Madagascar veiem una barreja de gent de color nilòtica (més aviat alta i espigada adaptada a la vida dels ramaders nòmades que recorrien grans distàncies) i gent amb trets més bantús (originàriament agricultors i per tant més corpulents).

Aquesta muntanya, que recorda al nostre estimat Pedraforca, marca l’inici del territori Bara a Madagascar

Bé, discusions ètniques a part, em començo a sentir encara més a gust. La caloreta després dels dies de pluja i fresqueta a les Terres Altes em reconforta i ens han promès que aquesta part del viatge és la més “verge” de turisme, especialment quan fem la costa oest.

Hem fet nit al magnífic hotel Isalo Rock, totalment recomanable després de dies de llits incòmodes i amb la promesa que els propers no seran millors. Al matí ens llevem ben d’hora per anar a fer un trekking pel parc d’Isalo. Aquest parc és conegut per la espectacularitat del seu paisatge amb muntanyes de roca de gres, barrancs vertiginosos i petits rius que discorren entre les muntanyes creant veritables oasis.

Des de l’aparcament, enfilem un camí que ens acosta a la zona on farem el trekking

Es tracta d’un trekking molt senzill, per camins ben senyalitzats però s’ha de fer acompanyat d’un guia del parc. Poc després de començar-lo ens adonem que anem a l’inrevés de la majoria de gent. Avancem entre les muntanyes seguint petits rierols. El camí està ben preparat per caminar i no té cap dificultat, però ens mullem els peus de tant en tant així que unes sandàlies tipus amfibies poden ser una bona opció.

Resulta fascinant com la vegetació frondosa i gairebé tropical creix en una zona tan àrida lluny del riu

Nosaltres entrem per la part baixa del parc i iniciem el recorregut pel congost per visitar les tres piscines d’aquesta part del parc, la cascada de les Ninfes, la piscina blava i la piscina negra.

La piscina negra és la que marca el final d’aquesta primera part del trekking

En arribar a la piscina negra, desfem camí fins on començava la part de trekking resseguint el riu. En aquesta part em quedo sola i em trobo amb un maki (lèmur de cua ratllada) al mig del camí mirant-me. En silenci, m’hi acosto ben a poc a poc per poder-lo fotografiar. Ens mirem. Ell es queda quiet. Jo em vaig acostant. Segueix quiet. Sembla prou amigable. Li faig la fotografia i se’n va a poc a poc. No fuig de mi. Tinc una sensació tan bonica que no la puc descriure, tenir un animal salvatge tan a prop i tan “a soles”.

El meu amic lèmur de cua ratllada

Una mica més endavant descobreixo que en aquest parc els lèmurs estan molt acostumats a la presència humana i s’hi acosten i fins i tot demanen menjar, però el moment no me’l treu ningú.

Ara que ja apreta el sol comença la part més dura del trekking. Es tracta d’una pujada molt intensa, sense una (punyetera) ombra de més d’un kilòmetre. Cal portar molta aigua i si es pot remullar-se el cap (a part de portar-lo tapat) per fer aquest trekking perquè el sol és d’aquells que deien les àvies “de justícia”. Ens anem enfilant cap a la part alta, parant sovint a fer un glop d’aigua i refrescar-nos com podem. Les vistes son increïbles.

Les muntanyes s’alcen entre grans congostos que amaguen els rius

En arribar al final de la pujada se’ns obre una immensa zona completament plana envoltada per muntanyes de gres. Gairebé no hi ha gent, tothom ha fet el trekking a l’inrevés i estem sols disfrutant de la immensitut de la planície. El silenci i la aridesa que es desprenen enganxen.

A la plana hi ha poca vegetació però hi trobem aquesta petita espècie de baobabs florits. No fa més de 40 cm d’alçada i podria ser que tingués més de 500 anys. S’assembla molt al “peu d’elefant” (també coneguda com a rosa del desert) que podem trobar a la Àfrica continental

Després de caminar una altra hora bona per la planície de dalt de la muntanya, creuem un petit rierol. Una mica més endavant ens trobem un “tall” al terreny. Baixem i ens trobem un dels llocs més paradisíacs que he vist a la meva vida. La coneguda com la piscina natural. Ens banyem per treure’ns la calorada i, tot i que pujant cap aquí pensàvem que erem els únics que feiem el camí a l’inrevés i ens menjàvem la pujada, el plaer de banyar-te sol en un lloc així bé mereix suar una mica.

La piscina natural amb el seu jardí salvatge que ens crida perquè ens hi anem a banyar

La zona de la piscina natural té una vegetació tropical espectacular, sembla un jardí!

En acabar el bany, dinem tranquil.lament els picnics que ens haviem endut i enfilem els 3 kms que ens queden de paisatges rocosos semi-desèrtics. Entre les coves i grutes naturals de les muntanyes, hi trobem petites tombes, son les tombes tradicionals dels Bara.

Tomba Bara a la vora del camí

El parc d’Isalo em fascina perquè tinc la sensació d’estar veient el que possiblement havia estat Wadi Rum a Jordània fa milers i milers d’anys, abans que la sorra el convertís en un desert amb grans muntanyes de roca. Diuen que recorda a la zona de El Colorado o Arizona. La veritat que no hi he estat i no puc dir a què s’assembla més, però per a mi, l’aspecte del Wadi Rum de Jordània és molt similar. La diferència és que al Wadi Rum ja està tot erosionat i la sorra ha cobert les zones planes creant un desert de dunes. Aquí, encara queda terra una mica fèrtil i la vegetació de zones seques cobreix amb matolls que ralentitzen la erosió.

Les vistes del parc natural de Isalo son absolutament espectaculars

Acabat el trekking tornem a l’hotel a donar-nos una luxosa dutxa i ens preparem per anar a veure la posta de sol a la “Finestra de Isalo”. Es tracta d’una roca que té un gran orifici al mig i realment pot donar lloc a una visió espectacular de la posta de sol. Però el lloc és petit i, tot i que el turisme a Madagascar no és massiu, tothom va a fer el mateix. De manera que perd gran part del seu encant. Si hi tornés, segurament buscaria un lloc enfilat des d’on poder disfrutar en silenci de la meravellosa posta de sol malgatxe sense haver de demanar torn o esperar a que el sol estigui ja darrera l’horitzó per poder treure una fotografia sense “desconeguts”.

La llum de la posta de sol aporta calidesa a les àrides muntanyes rocoses de Isalo

Aquesta és la Finestra de Isalo. Seria fantàstic si poguéssim estar sols disfrutant una posta de sol en aquest indret però la realitat és que s’omple de gent que no només dificulta aconseguir fotografies sino que també impedeix que el cap se’n vagi al món dels somnis en el diàleg entre els nostres ulls i el gran astre.

Després de la posta de sol, ens recollim de nou al hotel. Demà seguirem ruta. Me’n vaig a dormir amb la sensació que Isalo ha estat de les visites que més m’ha agradat de moment. Serà perquè fa caloreta, perquè els deserts em fascinen o perquè la gent de la zona em recorda més a la de l’Àfrica continental. Però sospito que partir d’ara viuré la part més màgica del viatge.