Abandonem Isalo i continuem la nostra ruta cap al sud d’aquesta meravellosa illa. Seguim en territori Bara i la savanna ens envolta per tot arreu. Hem deixat enrera la vegetació de zones humides de les terres altes i cada cop el sol apreta més. Avancem per una carretera completament recta que es perd en l’horitzó.

La carretera que ens porta cap al sud de la illa és completament rectilínia

La vegetació és cada cop més escassa i els pobles cada cop més dispersos. Les petites poblacions recorden molt a la àfrica continental, amb petites cabanes d’adob i sostres de material vegetal. De tant en tant trobem una població una mica més gran, generalment al costat d’un riu.

En aquest oasi dins la sequera que impera a la zona, hi ha un riu en el que hi troben zafirs. Els habitants de la zona s’hi passen el dia buscant aquestes preciades pedres que comercialitzen empreses vingudes dels països àrabs

En el camí parem al parc nacional de Zombiste. És una petita reserva a peu de carretera completament plana en la que fem un curt recorregut d’una hora en busca de més lèmurs. En aquest cas ens trobem amb un petit lèmur nocturn que està enfilat dalt un arbre. Té les pupil.les completament tancades i ens mira com sense veure’ns. Cada cop que sent un soroll gira el seu petit cap però sembla que realment amb tanta llum no ens pot veure. Ens hi podem acostar força per fotografiar-lo.

El lèmur nocturn no ens pot veure en la llum del dia

A més dels lèmurs, a Zombitse ens comencem a trobar amb els primers baobabs. A Madagascar hi ha 7 espècies diferents de baobabs, uns arbres gegantins i antiquíssims. En aquest cas la primera que veiem és del tipus anomenat Adansonia Za, arbres de tronc no especialment gruixut però d’alçades impressionants. Per veure baobabs cal desplaçar-se a les zones en les que n’hi ha de la illa, cap al sud i l’oest.

Baobab de la espècie Adansonia Za

Continuem el nostre camí per arribar a dinar a Tulear. Ens havien dit que a Tulear, una de les ciutats importants del sud de Madagascar, hi havia un mercat d’artesania amb cloïsses i hi teniem força esperances de trobar algun record bonic, però el cert és que hi ha ben poca cosa, son quatre parades només visitades per turistes i totes elles tenen exactament el mateix. Com a totes les ciutats africanes, la pobresa es fa més palesa i trobem molts nens demanant al carrer. Penso que la parada a Tulear possiblement és prescindible si es pot evitar.

Seguim el nostre camí havent dinat en direcció a Madiorano, on passarem dues nits. Tenim un dia de descans abans de començar el recorregut cap al nord vorejant la costa en els 4×4.

Desde Tulear cap a Madiorano ja podem començar a veure les platges d’aigües tranquiles i els manglars que hi viuen submergits

En arribar a l’hotel ens podem relaxar a la piscina i banyar-nos en les tranquiles aigües del canal de Mozambic abans de la posta de sol que ens regala un espectacle magnífic.

A la hora que es pon el sol, les barquetes tradicionals surten a pescar

En el dia lliure a Madiorano ens ofereixen vàries activitats però la que trobo més interessant és la sortida a navegar per l’avistament de balenes geperudes. Anem en petites barques a motor que ens porten fins al límit on hi ha la barrera de corall. L’aigua és un veritable mirall entre la barrera de corall i la costa ja que les onades trenquen a unes dues milles nàutiques de la platja.

Barques tradicionals amb les que els habitants de la zona de Madiorano surten a pescar

Un cop atravessada la barrera de corall ens trobem amb l’Índic, amb les seves onades tot i que en el dia que sortim nosaltres està prou tranquil (res a veure amb el violent Índic que ens vam trobar a Sri Lanka quan vam anar a veure balenes blaves).

De seguida que passem la barrera de corall ens trobem amb un grup de tres balenes geperudes, dos adults i una cria que ens regalen una deliciosa estona d’observació. Van sortint a respirar, ens mostren la seva cua immensa i fins i tot la cria ens dedica un salt a pocs metres. Veure aquests colossos de dimensions tan enormes movent-se suaument en una mar blava i tranquila és un espectacle fascinant.

La dança dels dos adults de balena geperuda ens regala imatges com aquesta en la que podem veure la gepa d’una d’elles i la cua de l’altra

Les dimensions de les balenes geperudes varien segons la temperatura del mar en el que viuen, essent més petites les que viuen en aigües càlides (contant com a petit uns 30 metres) i més grans les que viuen en aigües fredes (fins a 50 metres). Son molt sociables però viuen en petits grups com el que veiem nosaltres, grups familiars reduits. I diuen que son les balenes que canten més fort de totes.

Les balenes son animals pacífics, si no se’ls molesta poden conviure amb petites embarcacions tradicionals en la mateixa zona

Per desgràcia aquests magnífics éssers, dels més grans que han existit mai al planeta, son avui en dia força escassos. S’estima que actualment hi ha només uns 15.000 exemplars. S’han posat en marxa plans de conservació per intentar preservar la espècie però no sempre això és garantia de poder frenar la caiguda de població.

Una balena geperuda en llibertat pot arribar a viure uns 50 anys

Acabada la visita a les balenes, tenim temps per a relaxar-nos i acabar-nos de recuperar dels dies previs del viatge. Al matí següent sortim ben d’hora ja en els 4×4 per la pista. La carretera que recorre la costa oest de Madagascar no és pas una carretera. És una pista de sorra en la que els cotxes s’encallen constantment. Hi ha zones d’aigua i manglars i rius que s’han de creuar. Cal anar amb un conductor professional a no ser que es sigui un expert en conducció en zones extremes.

El nostre 4×4 aconsegueix després que els companys l’ajudin amb cordes, sortir d’una zona on s’havia quedat completament clavat a la sorra.

Hi ha poc trànsit i el camí és dur però la recompensa son les vistes meravelloses que tindrem durant tot el camí. Platges paradisíaques d’aigües de color turquesa, baobabs de tota mena, petites poblacions pescaires poc acostumades a rebre visites i la sensació d’aventura que no pot faltar en cap viatge.

Hi ha imatges que no necessiten explicació. Només per veure aquestes platges paradisíaques i desertes, paga la pena el traqueteig per la pista de tot el dia

La primera parada en la nostra ruta cap al nord per la costa oest la fem a Salary, on ens podem banyar una estona a la platja abans que els nens del poblat ens envoltin encuriosits. Després del bany,  dinem al restaurant d’en Francesco, un italià casat amb una malgatxe que es va enamorar d’aquest lloc. I és totalment comprensible perquè és absolutament paradisíac. Amb la seva dona ajuden en la educació dels nens del poblat i demanen als viatgers que col.laborin amb ells després de cantar-nos unes cançons.

En aquesta zona de Madagascar les dones porten la cara pintada amb una pasta que va de groga a blanca. L’objectiu és que la seva pell no s’enfosqueixi per estar més boniques segons el seu criteri

Després de dinar a can Francesco, continuem el nostre camí uns 20 km més per dormir al lodge Mikea, on descansem en còmodes llits dins de cabanes fixes. A la tarda-nit fa moltíssim vent així que no ens banyem però disfrutem de la posta de sol prenent una cerveseta. Hi ha moments en els que quan ets de viatge penses que no pots ser més feliç.

Continuem la nostra ruta que durarà uns dies més. La segona etapa continua per pista de sorra amb vegetació de zona seca a les bandes. El camí está esquitxat de baobabs a les dues bandes que ens recorden on som. Hi ha sots, punxem vàries vegades, ens encallem, però els nostres hàbils conductors surten de totes les situacions amb gran destresa.

Els baobabs es troben a ambdues bandes del camí

A la pista gairebé circulem sols. De tant en tant ens trobem un altre 4×4 o algun trolebus tot-terreny que porta els habitants de la zona cap a altres poblacions però el cert és que els malgatxos de la zona de la costa oest tendeixen a moure’s més en vaixell que amb vehicles de terra i és comprensible perquè el camí és complicadíssim!

En el camí parem de nou a dinar en un lodge en el que no passarem nit però que resulta un lloc preciós. Es troba a primera línia de mar i la platja en aquesta zona està esquitxada de roques blanques molt arenoses i aspres. Després de la breu parada continuem la nostra etapa del dia per la pista de sorra. Perquè us feu una idea, la etapa d’avui son uns 120 km i fer-los en el 4×4 pot suposar unes 6-7 hores de camí.

Parem a dinar en un lodge a primera línia de mar amb unes platges de roques aspres precioses

Pararem abans d’arribar a Morombe en el conegut com a Bosc Encantat. Es tracta d’un bosc de baobabs del tipus Adansonia grandidieri que recorden a grans patates grillades. La veritat que quan els mires sembla que en qualsevol moment es posaran a caminar. Son arbres que semblen sortits de pel.lícules de ciència ficció.

El bosc encantat de baobabs

Després del bosc encantat, parem a veure un altre baobab a peu de carretera. Es tracta del segon baobab més gran de la illa i recorda molt més als baobabs de la Àfrica continental.

El tamany dels baobabs és més evident quan el comparem amb el d’altres elements als que estem habituats, com en aquest cas els 4×4

Farem parada per passar la nit a Morombe. Morombe va ser una ciutat en el seu moment molt important per tenir un port. La ètnia vezo va fer fortuna en aquesta zona a la època de la pimera república gràcies al seu port però la ciutat va entrar en decadència quan van establir un altre port com a principal. Avui s’hi respira un aire decadent, tant en els antics edificis que cauen com en els carrers que un dia van estar asfaltats i avui estan plens de sots.

La decadència de la antigament rica Morombe és evident en els seus carrers

A Morombe dormirem al hotel la Pirogue d’Or. No acostumo a fer menció de massa coses negatives però en aquest cas em veig obligada a fer-ho. L’allotjament pertany a un francès afincat a Madagascar de fa molts anys i, tot i que les habitacions son prou correctes i hi ha uns mínims de higiene i serveis, el propietari del lloc és una persona tremendament desagradable en el tracte i en el nostre cas ens van servir un menú a base de peix que estava en mal estat. Si us suggereixen sopar al hotel, us recomano que sortiu a fer un volt per Morombe i mengeu en qualsevol dels llocs que podeu trobar al carrer. De ben segur la experiència serà millor que sopar a la Pirogue d’Or.

El nostre camí continua cap al nord amb la etapa més llarga que farem. Son uns 200 km i tardarem possiblement més de 8 hores. Sortim de Morombe per arribar a Manja. En tot el camí no hi ha massa cosa interessant i les hores de pista ja pesen. Només fem una petita parada per veure el Gran Baobab Sagrat, lloc on els locals van en peregrinatge per rendir culte als seus ancestres. El gran Baobab fa una circunferència de 28 metres i és realment immens. Ens hi fan una cerimònia d’agraïment als ancestres (tot bastant cutrillo, val la pena dir-ho) previ pagament d’una quantitat fixada i una ampolla de rom pel que dirigeix la cerimònia. El baobab paga la pena veure’l. La cerimònia és totalment prescindible.

El Gran Baobab sagrat (fixeu-vos en el tamany de la gent al fons)

Després de la cerimònia continuem el camí per arribar a Bevoay, on creuarem el riu Mangoky amb un trasbordador en el que carreguen els vehicles. Com el riu va baix d’aigua, hem d’avançar molts metres per la sorra que seria el fons del riu però com el 4×4 no pesa prou, se’ns enfila tot de gent per augmentar el pes i així poder avançar fins el lloc on pujarem al trasbordador. El trasbordador no és més que una plataforma propulsada per un petit motor tipus zodiac en la que encaixen tots els vehicles que poden. L’accés dels vehicles és complicat tant per entrar com per sortir ja que hi ha una baixada de sorra en la que alguns vehicles es queden encallats. És tot un espectacle.

Els locals col.loquen unes guies de ferro per les que passaran els vehicles per pujar dalt del trasbordador

Arribem a Manja quan ja gairebé és fosc. La etapa ha estat més llarga del que esperàvem. L’hotel de Manja és l’únic que hi ha disponible. Les habitacions son brutes i els banys de les habitacions també. Hi ha teranyines i tota mena d’animalons invertebrats que habiten en totes les cantonades de la habitació. Pràcticament no hi ha llum (de fet gairebé és preferible que no hi hagi llum). No hi ha alternativa per tant no queda altra que fer nit allà. Sobretot, si teniu nit al hotel Kanto de Manja, no oblideu portar-vos una bona càrrega d’insecticida i el llençol-sac.

La darrera etapa ens portarà fins a Morondava, el lloc on hi ha la famosa avinguda dels Baobabs que de ben segur heu vist en fotografies de Madagascar. Morondava és una ciutat turística, prou rica i plena de vida per on podem donar un llarg passeig després dels dies de pista intensos i disfrutar d’un hotel (Sun Beach Hotel) amb tota mena de comoditats i oferta de restaurants fantàstics. En el nostre passeig ens aturem a veure la magnífica posta de sol. La platja és plena de locals que també es detenen a veure el magnífic espectacle que ofereix l’astre rei.

La posta de sol a Morondava

Continuem al dia següent amb més pista per arribar fins a Bekopaka, que serà el nostre campament-base per fer la expedició dels Tsingys. Molt a prop de Morondava es troba la Avinguda dels Baobabs i ens parem per veure-la a primera hora del matí, quan encara no hi han arribat els viatgers.

De tornada també la visitarem a la hora de la posta de sol, però de camí fins a Bekopaka fem una petita parada a la famosa avinguda dels Baobabs. És tan preciosa com sembla

La etapa de Morondava fins a Belopaka és també molt llarga i hem de creuar dos rius amb barcasses. A més en el camí ens trobem amb petites barreres en les que els locals cobren impostos revolucionaris per poder passar pels seus terrenys. És totalment il.legal però no hi ha ningú que ho controli i els locals han trobat una manera de guanyar uns calerons amb poc esforç. Alguns fins i tot tenen un petit cartell en el que indiquen preus diferents en funció del tipus de vehicle que sigui (trolebus, 4×4, etc.).

Un home contempla tranquil sota la única ombra que hi ha com es descarrega un dels trasbordadors que permeten creuar els rius

Després d’una altra llarga etapa, arribem a Bekopaka, on ens allotjarem al Orchidée Bemaraha Lodge. Demà per fi coneixerem els Tsingys!