Després de visitar el temple de Soleb, continuem el nostre camí seguint el Nil i la història del país en direcció Sud fins a El Kurru. El Kurru és la antiga necrópolis dels faraons negres, dels reis de Napata. Napata va ser la capital de la Núbia o el segon regne de Kush (després del regne de Kerma que vam comentar en un post anterior) que va tenir vigència sobre el 1500 a.C. La fundació de Napata va ser per part de Tutmosis III i va ser centre administratiu, però no va ser fins la època de la dinastia XXV que va ser el lloc originari dels faraons i la capital d’Egipte.

Hi ha poca informació sobre aquest regne de Kush, de fet, més enllà de la necròpolis s’han trobat poques restes que ajudin a entendre aquesta època com palaus reials o assentaments, abans que la cultura de Sudan es centrés al voltant del Jebel Barkal, del que en parlarem més endavant.

Els faraons nubis Egipcis van acabar perdent el Baix Egipte a mans dels Asiris i va ser llavors quan van tornar cap a Napata. Més tard l’Egipte asiri va saquejar Napata (sobre el 600 a.C) i els faraons negres es van desplaçar encara més al sud, cap a Meroe, on hi hauria el tercer regne Kushita, el meroític, però d’aquest us en parlaré més endavant.

Doncs la principal necròpolis del regne de Napata va ser El Kurru i és la necròpolis que visitarem. Es tracta d’una necròpolis kushita única formada per tombes excavades en la roca sota piràmides, que actualment es troben parcialment derruides.

Vista de la piràmide de Piankhy parcialment derruida i la entrada a una tomba reial a l’esquerra

La construcció de piràmides va començar a El Kurru amb la dinastia XXV, rei Piankhy, també conegut com a Piye, que és el primer que va tenir una pirámide construida a sobre enlloc d’un túmul o una petita mastaba de pedra, fent els enterraments més similars als egipcis. Gran part de la piràmide de Piankhy ha desaparegut. Les piràmides en aquest cas no estaven connectades amb la tomba.

Hi ha dues tombes accessibles als visitants. S’hi entra baixant per unes escales excavades en la roca i estan actualment cobertes amb una coberta d’adob per protegir-les de la intemperie. Les parets de les tombes mostren jeroglífics amb un estat de conservació excepcional i la possibilitat de visitar-los quasi en solitari gràcies al reduit nombre de visitants que reb aquest país. Els reis s’enterraven amb freqüència amb animals sacrificats, de fet en aquesta zona s’hi han trobat les restes de 24 cavalls i 2 gossos.

Escales d’accés a la tomba excavades en la roca

Pintures i jeroglífics de l’interior de les tombes, clarament egipcies, que relaten el camí del difunt un cop mort

Els escarabats tenien un sentit màgic en la cultura egipcia

A la necròpolis de El Kurru s’hi troben tots els faraons negres amb la excepció de Taharqa, el més conegut i que va ser vençut pels asiris perdent-se així el somni de recuperar la grandesa del antic gran Egipte. Taharqa està en canvi enterrat a la necròpolis de Nuri (prop del Jebel Barkal), que va substituir la de El Kurru cap el 664 a.C. Però més endavant, el seu nebot va tornar el cementiri reial cap a la zona de El Kurru.

Tot i que les piràmides estan mig-derruides en aquesta necròpolis, el bon estat de conservació de les pintures de la paret de les tombes que es poden visitar i la presència del temple on feien el procés de momificació (tot i que només es pot observar des de fora perquè hi ha activitats d’arqueologia en marxa), bé paguen la pena la visita.

Després de visitar El Kurru, ens endinsem en el desert Nubi per arribar a un lloc sorprenent. Li diuen el bosc petrificat. Es tracta d’una zona de desert en la que en arribar sembla que hi hagi passat un llenyataire amb la seva serra i hagi tal.lat uns arbres inexistents. El cap es despista amb aquesta imatge ja que sembla que hagin deixat caure llenya en una zona on no n’hi hauria d’haver per l’aridesa del terreny, no hi ha ni una herbeta.

Aquests troncs son en realitat pedres!

És un indret fascinant, crec que del més sorprenent que he vist mai. Baixem dels cotxes i ens dirigim a tocar aquesta “fusta” que en realitat és pedra però que té fins i tot el tacte de la fusta. El nostre cervell es col.lapsa amb informacions tan contradictòries entre el que ens diuen els nostres sentits i el que sabem que és en realitat amb les explicacions de la nostra guia. Es tracta de restes de coniferes (pins) que van ser arrossegades i cobertes per sorra calenta d’erupcions volcàniques. La composició d’aquesta lava contenia silica, com la que es fa servir per evitar la humitat en bossetes d’artilugis quan els comprem. L’efecte de la silica és que evita la putrefacció i el que en un temps era orgànic i viu es va convertir en inorgànic i inert.

Els troncs petrificats son còpies perfectes dels troncs vius que un dia varen ser

La visita al bosc petrificat és sorprenent per als sentits i, tot i que pot ser molt curteta, crec que paga la pena ja que està molt a prop de la necròpolis de El Kurru.

I el més fascinant de tot, sota el meu punt de vista, es poden veure fins i tot els anells de creixement dels troncs!

Com hem comentat, el regne de Napata es va traslladar més endavant cap a la zona del Jebel Barkal, al costat de la actual Karima. El Jebel Barkal és una muntanya amb un pinacle que li dóna un aspecte de cobra. A la base d’aquesta gran muntanya al costat del Nil hi ha el temple on les faraones parien, el temple de Mut. Es tracta d’un temple excavat en la muntanya que alguns suggereixen que emula l’òrgan sexual femení, de la mateixa manera que el pinacle de la muntanya emula l’òrgan sexual masculí. A l’interior del temple de Mut encara s’hi poden veure les pintures policromades en molt bon estat de conservació i una petita reproducció del Jebel Barkal on el pinacle es representa amb una cobra.

Entrada al temple de Mut a la base del pinacle del Jebel Barkal amb col.lumnes amb la cara de la dehessa Ator a la part superior

La tradició deia que el déu Amon vivia dins la muntanya i per això a la seva base també hi ha les restes d’un temple dedicat a aquest déu. Aquest temple està restaurat però moltes de les grans pedres que el conformaven estan mal col.locades, com si el puzzle no l’hagués revisat ningú. En queda poc del temple, però sí que s’hi poden veure restes d’alguns carners que formaven part de la avinguda d’entrada al temple i algun altar. I sobretot es pot apreciar les dimensions gegantines que devia tenir en els seus anys de glòria.

Temple d’Amon a la base del Jebel Barkal

A la banda oest del gran Jebel Barkal s’hi troba un petit cementiri reial de piràmides meroítiques que van fer servir els faraons de Napata després d’abandonar Nuri però abans d’anar definitivament cap a Meroe.

Piràmides meroítiques a la base del Jebel Barkal

Abans que caigui el sol ens enfilem a dalt d’aquesta gran muntanya d’arenisca i cantos rodats adorada des de temps immemorials per poder disfrutar (juntament amb centenars de locals) de les vistes sobre el desert i el nil. Pujar no costa massa, les vistes son fantàstiques i després es pot baixar per la duna que la erosió va formant a la banda oest de la muntanya. Molt recomanable.

Es puja per la cara nordoest de la muntanya per un caminet senzillet i esglaonat

Vistes del pinacle del Jebel Barkal sobre el Nil i l’oasi que forma al seu pas. Fixeu-vos en les petites col.lumnes que es veuen a la base del pinacle, son les que es corresponen amb la entrada al temple de Mut

Les restes del temple dedicat a Amon a la base del Jebel Barkal

La baixada es fa per la duna que es forma a la cara oest per la erosió de l’arenisca

Una curiositat del Jebel Barkal, que només desperta encara més curiositat sobre com n’ha arribat a ser d’important aquesta muntanya per les cuttures sudaneses recau en el seu pinacle. El primer arqueòleg que va treballar a la zona va fer construir un pont de fusta que connectava el gros de la muntanya amb el pinacle. La sorpresa va ser majúscula quan van descobrir que en algun moment en el temps aquest pinacle havia estat recobert d’or!