El viatge a Sudan, el país dels faraons negres, arriba al seu final. Hem anat descobrint la història d’aquest país avançant pel curs del nil, de nord a sud. És una història fascinant i encara plena d’enigmes. Amb una civilització pròpia anterior a la Egipcia (Kerma) i una de posterior de la que encara queda molt per conèixer (Meroe). Muntanyes sagrades amb forma de cobra com el Jebel Barkal i el sempre imponent Nil, que encara porta en les seves aigües l’essència del que és el món occidental avui en dia. Però abans de marxar, ens queda un darrer dia descobrint la capital, Khartoum, ubicada estratègicament en el lloc on conflueixen el Nil Blanc i el Nil Blau després de recòrrer milers de quilòmetres per terres africanes, avançant implacable cap al nord.

Estava previst veure  un espectacle de lluita sudanesa però ens trobem que amb les revoltes el govern ha cancel.lat aquest tipus d’events. Ja us vaig explicar en el primer post de Sudan que la situació al país és delicada. Uns dies abans que arribéssim nosaltres hi va haver manifestacions a les ciutats que la policia i l’exèrcit van reprimir amb cruesa. Hem hagut de canviar alguna part del recorregut per evitar aglomeracions de gent, que és on es poden produir manifestacions espontànies que la policia reprimeix sense miraments.

La visita a la ciutat no té grans atractius, com acostuma a passar en les ciutats africanes. Son ciutats amb suburbis d’habitatges de senzillesa extrema i grans avingudes descuidades amb blocs de pisos més o menys acabats i fets amb més o menys bon gust.

A les places de Khartoum s’hi poden veure les jerres d’ablució, testimoni inanimat de l’Islam que impera al país

Un dels rituals que cal fer a Sudan, sobretot a la ciutat, és seure en una petita terrassa i prendre un cafè. Les dones son les encarregades de preparar el cafè en aquest país. El preparen a la manera que ho fan els etíops, infusionat, tremendament calent i amb gingebre que li dóna un punt picantet deliciós. Segurament la cosa va a gustos, però per a mi és un dels millors cafès que he pogut prendre a Àfrica. Generalment les dones que preparen cafè en les petites cafeteries ambulants de Sudan son dones que s’han quedat vídues. Son respectades per la població i la preparació del cafè els permet portar una vida més o menys digna en un país on la llei està feta pels homes. Al cafè ens hi convida un home vestit amb una túnica blanca impecable que en acabar-se el seu cafè i creuar unes paraules amb nosaltres en anglès, s’enfila a un cotxe de luxe de color negre. Estem a la zona de les embaixades, segurament es tracti d’un alt funcionari. De tota manera, compleix la tònica general dels sudanesos que hem pogut anar coneixent durant el camí, és tremendament amigable amb els de fora. Em repeteixo, però és que realment Sudan és un país acollidor.

El ritual del cafè sudanès és un imprescindible de qualsevol viatge al país

Tomba d’El Mahdi a Omdurman

Com he comentat, Khartoum no té massa per visitar, però sí que resulta interessant la història de El Mahdi, del que en visitarem la tomba.  El seu nom real era Muhammad Ahmad però es va proclamar El Mahdi. Per als musulmans, El Mahdi és un personatge que vindrà a la terra per guiar a la humanitat abans del judici final, es podria traduir com l’esperat.

Bé, doncs aquest personatge, va unir clans per tot Sudan per formar una aliança i instaurar la república islàmica a Sudan. Va declarar la yihad, la guerra santa) per acabar amb la ocupació dels turcs i els egipcis. Estem parlant de finals del s. XIX, on la ciutat tenia uns 50.000 habitants dels quals uns 30.000 eren esclaus. En el marc de la colonització de Sudan per part dels britànics es va produir el setge de Khartoum i va tenir lloc entre les forces egipcies (britàniques), que eren liderades per Charles George Gordon i l’exèrcit d’El Mahdi.

Els mahdistes van aconseguir entrar a la ciutat i van aniqular a tota la guarnició,  però després de sis mesos El Mahdi va morir malalt de tifus. Després de la seva mort, el moviment va perdre molta força i el general Kitchener va capitanejar una ofensiva com a venjança per la massacre de Khartoum i la mort de Gordon. En aquesta ocasió els britànics van sortir-ne vencedors, en el que es coneix com la Batalla de Omdurman, uns 10 anys després.

Poques vegades explico detalls de conflictes bèl.lics però en aquesta ocasió us en faig cinc cèntims perquè hi ha una curiositat. El general Kitchener, venjant la mort del seu amic Gordon, va profanar la tomba de El Mahdi i en va treure el crani, del que en va fer un tinter. Però el que resulta prou curiós és que per al govern sudanès, aquesta darrera part de la història no va passar i segueixen afirmant en els cartells al voltant de la tomba, que El Mahdi es troba allà enterrat.

A l’interior d’aquest edifici és on els sudanesos afirmen que hi ha les restes d’El Mahdi, que es va rebel.lar contra el govern sudanès sota poder britànic

La confluència del Nil Blanc i el Nil Blau

Com hem anat comentant, la història de Sudan s’articula en el camí que fa el nil en direcció a Egipte. La que avui és la capital de Sudan és el punt en el que conflueixen els dos Nils, el Nil Blanc i el Nil Blau. El Nil Blau s’origina en terres ugandeses, al nord del llac Tanganica i fa el seu camí des d’Uganda a Sudan del Sud i Sudan. En la zona de Sudan del Sud, desapareix formant una mena de delta interior enorme, el que es coneix com el Sudd. En aquesta zona s’evapora la major part de l’aigua que porta. Les famoses fonts del Nil que buscaven els exploradors al S. XIX son les que es corresponen al Nil Blanc. La major part de l’aigua que després baixarà pel Nil prové de la conca del Nil Blanc. El Nil Blau té un recorregut molt més curt, s’origina a Etiòpia i va fins a Sudan on a Khartoum s’uneix amb el Nil Blanc per formar el Nil, tot i que hi ha qui diu que el Nil Blanc en realitat és un tram del riu Nil, sense més.

El Nil Blanc i el Nil Blau en la seva unió a Khartoum per formar el Nil

Fem un passeig amb una petita embarcació turística decadent per veure el punt en el que les corrents dels dos Nils s’uneixen. El cabdal del Nil Blanc és molt més gran i la unió de les dues aigües crea una petita cresta que ralenteix el curs del Nil Blau. No és una visita espectacular però sempre és agradable navegar i poder veure el lloc on s’ajunten els dos Nils per formar el gran riu no deixa de ser bonic, especialment quan els hem vist en diferents trams.

Museu Arqueològic de Khartoum

Una altra de les visites obligades a la ciutat de Khartoum és la visita al museu arqueològic. Es troba en un edifici en mal estat i poc il.luminat, molt lluny de les grans col.leccions arqueològiques que podem veure en països europeus plenes de peces que pertanyen a països la història dels quals hem estat repassant en aquest viatge, però paga la pena visitar-lo. A l’interior hi ha escultures de totes les èpoques que hem anat visitant i també hi ha a l’exterior una zona a la que hi ha exposades restes de temples que varen ser rescatats quan es va inundar la presa d’Aswan. No és comparable amb veure’ls en el seu enclau original però hi ha jeroglífics i relleus en molt bon estat.

La senzillesa amb la que han arreglat el mapa del museu arqueològic després de la independència de Sudan del Sud ens dóna una idea de la poca inversió que hi ha en el manteniment d’aquest enclau.

Els Dervitxos Sufistes

Darrera visita que farem abans d’anar cap a l’aeroport per tornar a casa i possiblement un dels exemples més impressionants que he vist mai d’incorporació de tradicions ancestrals en religions actuals. Es tracta dels Dervitxos sufistes. Us explico una mica com va anar la cosa.

Els dervitxos son una mena de monjos de la religió islàmica que entren en una mena d’estat de meditació a través del ball. Es tracta d’un ball en cercles com si fossin baldufes que es va originar a la zona de Konya, a Turquia, i que després es va anar extenent. Així, avui en dia es poden veure en altres països musulmans, com Egipte. Fins aquí, ens comenten que a Sudan, un país musulmà, hi ha uns dervitxos i tot sembla quadrar.

La cosa comença a ser una mica sospitosa quan ens expliquen on es fa aquesta cel.lebració. La celebració es fa al cementiri, tenint en compte que per a l’Islam el cementiri no és un lloc sagrat com ho pot ser per als cristians, mereix el respecte perquè hi ha els difunts però res més. Resulta com a mínim extrany que uns monjos musulmans (o homes sants o savis o com els volguem anomenar), vagin al cementiri a fer una celebració mística. Aquesta celebració té lloc els divendres i des d’una hora abans de la posta de sol fins que desapareix. Els cicles de posta i sortida de sol han tingut presència en les religions de forma ancestral i han estat especialment importants en la zona que voreja el Nil des de la època egípcia, on la posta de sol es corresponia amb la mort i la sortida amb la vida, tenint fins i tot la zona dels morts (les necròpolis) sempre a l’oest del Nil, en la zona per on el sol es pon.

Però quan arribem allà és quan realment no puc evitar pensar que en realitat els dervitxos sufistes no son més que una incorporació de tradicions animistes a l’Islam. Es tracta d’una reunió com deiem en un cementiri, una hora abans que es pongui el sol, en la que tots els homes es posen en cercle cantant i picant de mans mentre uns quants monjos (o homes sants o savis) estan al centre i van passejant fent cercles mentre sona la percussió i les veus dels assistents.

Els homes es disposen en una gran rotllana mentre deixen espai al centre per on passaran els monjos movent-se al ritme de la música

La visió dels ballarins encara em reafirma més en la meva teoria (no deixa de ser una impressió, no pretenc ofendre a ningú). Els monjos que ballaran al centre de la rotllana, bàsicament passejant en cercles al ritme de la música, van vestits amb túniques de colors llampants i amb tot d’objectes penjats. De tant en tant, en el seu pas (sobretot els més joves) fan un salt i giren de manera que s’obren tots els objectes i teles que pengen de la seva roba fent una imatge pràcticament idèntica a la que he pogut veure en festes animistes a Benín o més tard he pogut veure a Camerún també.

Els monjos porten robes diferents i colorides i van fent cercles al centre de la rotllana al ritme que marca la música

No hem d’oblidar que Sudan va tornar a l’animisme després de la caiguda dels regnes cristians de Old Dongola. La instauració de l’Islam com ara el veiem (bastant estricte en termes de vestimenta per les dones tot i que no cal tapar-se el cap si ets extrangera) és relativament recent així que no és descabellat pensar que els dervitxos sufistes siguin una adopció de tradicions “paganes” per part de religions monoteïstes com moltes altres vegades ha passat a la història.

Les rastes també son una tònica bastant generalitzada entre els monjos de la celebració, una imatge prou pintoresca després de molts dies veient a tots els homes vestits amb túniques blanques

Un cop més, es fa palesa la amabilitat de la gent de Sudan. Ens permeten estar entre ells i fins i tot ens fan lloc perquè puguem agafar el millor angle per a fer fotografies. En acabar la celebració, ens busquen i ens demanen retrats. Ens demanen si ens ha agradat la seva celebració. Tots marxen amb un somriure del cementiri. Sigui perquè la religió musulmana ha adoptat una tradició animista o sigui perquè realment son dervitxos en el sentit estricte del terme, el cert és que l’espectacle és fascinant i la experiència encara més.

Acaba el viatge a Sudan, un país sorprenent en tots els sentits. No és dels llocs més visitats, ni dels més coneguts. I en part està bé que així sigui. Lamentablement ha tingut moments complicats en els darrers anys i sobretot en els darrers mesos.

Sembla que les coses a poc a poc es van calmant i de veritat us recomano anar-hi, per conèixer la seva història, els seus paisatges i sobretot, la seva gent!

Una veritable joia africana.

Aneu-hi amb els ulls, les orelles i el cor ben oberts a deixar-vos sorprendre!