Lalibela es desperta coberta de boira

Toca visitar una de les zones més conegudes arreu d’Etiòpia, el complexe d’esglésies excavades a la roca de Lalibela, patrimoni de la UNESCO. Es tracta d’un grup d’esglésies monolítiques com les que vam veure en la zona de Tigray, però amb la particularitat que son molt més gran i moltes més.

Diu la llegenda que el rei Lalibela va ser envoltat per abelles quan va nèixer i per això la reina va afirmar que aquell nadó seria rei. El seu germà, empès per un atac de gelosia, el va enverinar i Lalibela va morir, però al tercer dia va ressuscitar. En la seva mort, Lalibela va anar al cel i allà va tenir la visió de com havien de ser les esglésies excavades en la roca. Lalibela significa, literalment, “les abelles reconeixen la seva sobirania”, i és considerat un rei-sant en la església ortodoxa etíop. Durant 23 anys Lalibela va estar picant la pedra de la zona per construir les esglésies. Ell picava al matí i a la nit els àngels baixaven del cel per ajudar-lo. La seva dona, va construir la darrera en 24 hores, tot això segons la llegenda…

Mapa de les esglésies de Lalibela – Font: https://commons.wikimedia.org/wiki/File%3AKarta_Lalibela.PNG

Anant cap als fets contrastats, Lalibela és una petita ciutat que es troba a 2600 metres d’alçada. La roca de la zona és de color vermell i d’origen volcànic. L’excavació per construir les onze esglésies va començar cap al s. XIII, durant el regnat de la dinastia Zagwe. Les onze esglésies monolítiques (separades en dos grups) no estan construides en pedra sino que estan escolpides directament en la roca, es pensa que perquè no fossin descobertes pels musulmans, que llavors es disputaven el domini del món amb els cristians. Encara que haguem vist d’altres esglésies monolitiques a la zona de Tigray, les de Lalibela son totalment sorprenents. En primer lloc, perquè es troben per sota del nivell de terra, de manera que estan comunicades per múltiples canals i túnels creats per la mà de l’home.

Els túnels i passadissos també escolpits en la roca vermella comuniquen les diferents esglésies de Lalibela.

A més de tallar les esglésies, es va tallar un complexe sistema de canalització per tal de desviar les aigües i així poder protegir les esglésies de Lalibela

Sembla que sí que va ser Lalibela qui va ordenar-ne la seva construcció però la seva motivació no és clara. Diuen que Déu i va encomanar la tasca de construir 10 esglésies monolítiques amb instruccions sobre com havien de ser. Sembla que la construcció va ser prou ràpida, cosa que va alimentar la llegenda dels àngels constructors que completaven la feina que havien fet els homes a la nit. De tota manera, hi ha qui atribueix la construcció de les esglésies als Templaris Europeus (ai, si el nostre guia ho llegeix, em pela!).

La primera església que visitem és la més gran de totes (de fet es creu que és l’església monolítica més gran del món), l’Església de Sant Salvador o Bet Medhane Alem. El seu exterior conté 72 columnes i és espectacular. L’altre característica és la teulada, que té dues aigües. Per poder-la tallar es van haver de retirar 15000 metres cúbics de roca! La llàstima és que la estructura que han posat les institucions europees per protegir-la no pot ser més horrorosa.

En arribar al complexe d’esglésies ens trobem amb aquesta estructura horrorosa finançada per la UE. En teoria és per evitar que es deteriorin, però trobo que hi ha d’haver maneres més estètiques de conservar i mantenir el patrimoni de la UNESCO

Exterior de l’església de St. Salvador amb les seves columnes immenses

Per un estret passadís arribarem a la segona església monolítica, la de la Verge o Bet Maryam. Possiblement és la més antiga de totes les esglésies de Lalibela i conté una rèplica de les tomes d’Adam i de Crist (veure imatge amb la explicació).

A l’església copta etíop, la consagració del pa i el vi es fa a la sagristia, que es troba fora del que seria l’església pròpiament dita.

A l’interior de l’església de la Verge trobem la rèplica de les tombes d’Adam i de Crist. Estan cobertes amb teles perqué la gent s’hi estira per demanar la curació dels seus mals

A l’interior de les esglésies de Lalibela hi impera el desordre. Els quadres i les teles estan per tot arreu sense cap mena de mirament estètic

Els creients coberts de blanc deliberen al davant de les esglésies de Lalibela

Els interiors de moltes de les esglésies de Lalibela amaguen pintures i decoracions magnífiques

Les esglésies de Lalibela segueixen totalment en actiu com a centres de culte des de fa més de 8 segles. Es creu que algunes fins i tot varen ser residències.

Darrera les portes de frontisses rovellades s’amaguen els tambors que fan servir en la cerimònia religiosa ortodoxa etíop

En el pati de l’església de la Verge que hi ha a la banda oposada a la església de St. Salvador hi ha l’accés a unes altres tres esglésies: la de la Creu (Bet Meskel), la de les Verges Màrtirs (Bet Denagel), la de St Miquel (Bet Mika’el) i la de Gólgota (que suposadament conté el sepulcre del rei Lalibela).

A l’església de Gólgota no es permet l’entrada a les dones. Gólgota és el lloc on suposadament hi havia el sepulcre de Jesús. Com vam comentar en el post del monestir de Debre Damo, Maria Magdalena va ser vetada al accés al sepulcre segons l’església ortodoxa etíop. Per aquest motiu, en qualsevol lloc on hi hagi un sepulcre sagrat, les dones hi tenim vetada l’entrada. Com se suposa que hi ha el sepulcre de Lalibela i aquest era un rei-sant, només hi poden entrar els homes.

Després de veure les esglésies de la zona nordoest, ens dirigim a visitar l’església més coneguda de les que hi ha a Lalibela: Bet Giyorgis o Església de St. Jordi. Queda retirada de totes les altres i realment és impressionant. De planta cruciforme, està excavada sobre una terrassa de roca inclinada, de manera que es pot apreciar més la seva magnitut que en els altres casos. Es diu que té la forma de l’Arca de Noé. Té tres pisos d’alçada, corresponents amb els de l’arca (ocells a dalt, animals petits al mig i animals grossos a baix).

Església de Sant Jordi desde la terrassa de roca en la que va ser excavada

Església de Sant Jordi i la entrada de les dones amb una monja que es disposa a entrar-hi

Amb la visita d’aquestes esglésies acabem la visita al anomenat Grup del Noroest i la de St. Jordi que queda apartada. Creuarem el Riu Jordà per dirigir-nos cap al grup del Sudest. Sí, no m’he confós, creuem el Riu Jordà. En la època de les creuades, amb el domini de Saladí no es podia fer la peregrinació cap a Jerusalem, de manera que Lalibela es va convertir en la segona Jerusalem i per això també és coneguda com la Jerusalem negra. I la cosa no es queda aquí, fins i tot hi ha un petit riu que separa els dos grups d’esglésies que els etíops anomenen Riu Jordà o Yordannos. Les esglésies d’una banda representen el Jerusalem terrenal i les de l’altra representen el Jerusalem celestial (la ciutat de les joies i voreres d’or que apareix a la Biblia).

Creu monolítica al Riu Jordà de Lalibela

El crup sudest és molt menys espectacular, per tant, potser seria una bona idea començar per les del sudest per després anar a veure les del nordoest i finalment acabar amb la de St. Jordi. Especialment pot ser interessant arribar a St. Jordi a l’hora de la cerimònia, en la que es podran veure tots els fidels coberts de blanc dirigint-se a la missa, cosa que atorga un aire màgic a les visions i les imatges.

D’entre les esglésies de la zona sudest comentar que em va sorprendre especialment la de Mercuri (Bet Merkorios). És, juntament amb la de la Creu, una de les que és més clar que havien estat residència. De fet no té les tres sales definides com les que si que ho son. En aquesta zona el més destacable son els passadissos, especialment el que anomenen Infern, que connecta amb el que possiblement varen ser calaboços. És un passadís estret i pel que passa una persona no massa corpulenta que es troba totalment a les fosques. Son 16 metres, si no recodo malament, però jo vaig ser incapaç de passar-hi. La sensació era tremendament angoixant perquè a més, en no haver-hi llum, s’avança a les palpentes.

Per la resta, a mi no em van impressionar tant com el grup del nordoest, tot i que els que es dediquen a la història de l’art afirmen que la de Bet Emmanuel és la més bonica de totes les esglésies de Lalibela. Potser com que no sóc versada en art deixo passar detalls que fan la diferència però la de Sant Jordi i la de Sant Salvador son les dues que més em van impressionar. També en el grup del sudest es troba l’Església d’Abba Libanos (Bet Abba Libanos), un dels sants etíops i la que segons la llegenda va ser construida en un sol dia per la dona de Lalibela (Meskel Kebra) amb l’ajuda dels àngels.

Bet Emmanuel: segons els experts en art, la més espectacular de les esglésies de Lalibela

Bet Abba Libanos: l’església que va escolpir en 24 hores la dona de Lalibela amb l’ajuda dels àngels

En acabar les visites del dia ens dediquem a passejar per Lalibela, una ciutat amb molt de bullici i, tot i ser un dels centres turístics més importants d’Etiòpia, sense massa turisme. Aprofitem per comprar alguns souvenirs ja que en tot el viatge hem trobat ben poques coses que endur-nos a casa de record. En sorprèn la pluja i acabem en un local meravellós en la que la propietària i la seva filla ens ensenyen els balls tradicionals. Una sèrie de contraccions musculars impossibles fan que la ballarina es mogui com posseïda. Intentem seguir el ritme, però crec que ens falten alguns músculs per poder fer aquells moviments.

A Lalibela hi trobem un nou tipus de cabana, únic a tot Etiòpia, les cabanes de dos pisos