El darrer dia del viatge a Botswana el passem a Zimbabwe, per veure una de les set meravelles del món i patrimoni de la Unesco des de finals dels ’80: les cataractes Victòria.

En arribar ens allotgem en el luxós hotel Victoria Falls, d’inspiració victoriana, valgui la redundància, i llar dels caçadors que freqüentaven la zona en èpoques de col.lonització britànica. És un hotel de luxe amb piscines i jardins meravellosos, un servei exquisit i una neteja que hem trobat a faltar després de tants dies de pols en el camí. En arribar ens dirigim a les habitacions a donar-nos una merescuda dutxa, sense poder evitar contemplar el gran nombre d’animals dissecats que hi ha a les parets. Son víctimes d’altres temps que desperten un sentiment de tristor en nosaltres, que hem pogut veure’ls en la llibertat més absoluta.

Després de relaxar-nos a la piscina i prendre unes cervesetes ben fresquetes que ens semblen glòria, ens dirigim cap a la entrada al recinte de Victoria Falls. Tot està cuidat fins al darrer detall i hi ha un sender que ens porta des d’un extrem a l’altre dels gairebé dos kms de recorregut que tenen les cataractes. Des que érem al hotel sentiem una remor forta que no haguéssim identificat si no haguéssim sabut on érem. Era el rugit de la cascada, que els locals coneixen com Mosi-oa-Tunya, que significa el fum que trona.

El riu Zambeze arriba plàcid al precipici pel qual cau més de 100 metres

La zona del riu Zambeze abans d’arribar a les cataractes és tremendament planera. El riu es mou gairebé amb una corrent imperceptible i, si no fos pel soroll atronador, mai no es podria dir que uns metres més enllà hi ha l’abisme que forma un dels espectacles més fascinants del món. Son les segones cataractes més grans del món, després de les de Iguazú.

Els darrers rajos de sol il.luminen la caiguda de l’aigua

La caiguda de l’aigua genera un arc de Sant Martí permanent que ens acompanya en tot el sender

Diuen que Livingstone, un dels grans exploradors del s. XIX,  va arribar a aquesta zona al 1855 quan estava buscant una ruta que el portés a la costa est del continent africà. El van portar gents de les tribus locals en una canoa similar als mokoros que vam veure al delta del Okavango. En veure-les, les va rebatejar amb el nom de la seva estimada reina, la reina Victòria, nom que ha passat a la posteritat.

En aquesta imatge es pot veure com les calmades aigües es poden convertir en un infern en arribar a la vora de la cascada

Al matí següent ens dirigiem cap a un heliport per poder enfilar-nos al helicòpter amb el que haviem de sobrevolar les cataractes. Estavem a uns 10 km de les Cataractes Victòria i encara es veia el núvol d’aigua que genera la caiguda del riu. Diuen que es pot veure fins i tot a 20 kms de distància!

El núvol que genera la cataracta és visible a kilòmetres de distància

Tot i que el passeig caminant va ser impressionant, no ens adonem de la magnitut i la forma real de les cataractes fins que ens enlairem amb l’helicòpter. Volar per sobre d’aquest gran espectacle és una de les coses que més puc recomanar ja que permet fer-te una idea real de com el riu Zambeze és engollit a través d’una gran esquerda en l’altiplà pel que discorria. El riu Zambeze (el quart més gran d’Àfrica) neix en la frontera entre Zambia i el Congo i fa tot el seu camí a poc a poc i de forma plàcida fins arribar aquí. Sembla que fa molts anys un moviment de plaquest tectòniques va obrir aquesta esquerda que sembla una esgarrapada en ziga-zaga sobre l’altiplà. Després de caure pel precipici, continua el seu camí fins a desembocar en el mar Índic, essent el riu més gran que hi desemboca.

El pont metàl.lic sobre les cataractes que es va construïr a principis del s.XX

L’esquerda que s’endú l’aigua del riu Zambeze creant les cataractes Victòria. Encara més impressionant des de l’aire

Havia llegit en innombrables ocasions que les Cataractes Victòria eren una parada indispensable per qualsevol amant de l’Àfrica i haig de dir que hi estic totalment d’acord. De fet, la època en la que les vaig visitar era final de temporada seca de manera que el riu portava poca aigua i no era el moment del màxim esplendor. Em queda pendent tornar-hi per veure l’aigua amb tota la seva fúria i creuar el pont sobre el congost ja sigui caminant, en tren o com sigui, però això s’ha de veure de nou!

Amb aquesta visita aèria s’acabava el nostre viatge a Botswana. El viatge amb més contacte amb la vida salvatge africana que havia fet fins el moment. Si les ètnies i els paisatges d’Àfrica em tenien encisada, no us puc descriure fins a quin punt em va emocionar el poder veure animals en llibertat. Em queden molts animals per veure i moltes experiències per viure, però crec que aquest primer viatge de safari fotogràfic a Botswana serà un dels viatges que més recordi en la meva vida.