Egipte, destinació somiada durant anys i anys, ha arribat al seu final. Més ben dit, ha fet una parada en el camí perquè mereix una segona visita com a mínim. Tenia tantes ganes d'anar-hi que feia anys que tenia la guia en el meu poder. De fet era la segona que comprava ja que la primera la vaig donar a algú que hi va anar abans que jo. La primavera àrab va fer que la meva visita es retrassés i ara que les coses semblen calmades he aprofitat per visitar-lo. Les expectatives eren altes i les ha superat.
Egipte respira història per tots els seus porus, els seus monuments mil.lenaris tenen un magnetisme que no es pot sino experimentar quan hi vas. Egipte son piràmides i claustrofòbics passadissos, son dromedaris mal anomenats camells, es desert, es Nil, vida i vegetació. Egipte son temples que fan que et sentis insignificant, vaixells turístics en altres temps luxosos que esperen a que el turisme torni mentre es rovellen, son caleses per visitar la ciutat, homes amb xil.laba, nubis que van haver d'abandonar les seves terres pel bé comú deixant enrere la seva història. Egipte és desordre i caos però tot rutlla de manera inexplicable, búsqueda de llibertats a la plaça Tahir, comerciants que venen tota mena de records, 'mirar no agobiar', safrà i espècies col.locades amb cura a unes botigues mentre les antiguitats que farien embogir a qualsevol aficionat s'amunteguen en d'altres, son dones caminant amb les patates dalt del cap i nens que et pregunten com et dius per després riure amb la teva incapacitat de repetir els seus noms, son mesquites de marbre per aconseguir que els fidels sentin les oracions i ciutadelles fetes amb la pedra que recobria les piràmides, mòmies, sarcòfags i vaixells per recórrer el camí a la vida eterna després de la mort, pintures que han durat més de 4000 anys amb els seus colors brillants, temples que s'han desmuntat peça a peça i tornat a muntar en un lloc protegit de les inundacions de la construcció de les preses, cocodrils dissecats a la porta de casa, faluques que es mouen àgilment amb el vent que bufa al nil, tombes amagades al desert, temples funeraris gegantins a la ribera oest del nil, ciutats de morts on habiten vius, mercats bulliciosos durant la nit que de dia estan mig-tancats i adormits, 'shucran' (gràcies) per esquivar els insistents venedors, ulls de vaca per dir a una noia que és bonica, déus amb forma de falcó, vaca, xacal o cocodril, faraons egòlatres que omplen els temples d'estàtues representant-se a si mateixos, clàxons que fan que els cotxes parlin entre ells (i molt), humus i falafels exquisits, escarabats que empenyen el déu Ra dins el cos de la deessa Nut durant la nit per fer néixer el nou dia, papirs i flors de lot, gent desdentada que somriu, divendres en família al carrer ben a prop de la vora del Nil, te amb menta i infusions de flor d'hibiscus, dàtils de totes les maneres possibles i la dolçor dels pastissets de pasta de full amb mel i fruits secs,... A Egipte tot està 'bajo control'.
Però Egipte també és Alexandria, desert blanc, oasis, el Sinaí, el mar Roig... Per tot això i per tornar a viure la màgia i la vida de la terra dels faraons, tinc la certesa que tornaré... Esperaré a que acabin el nou museu per tenir una bona excusa...
Egipte, destinació somiada durant anys i anys, ha arribat al seu final. Més ben dit, ha fet una parada en el camí perquè mereix una segona visita com a mínim. Tenia tantes ganes d’anar-hi que feia anys que tenia la… Continue Reading →
