Avui toca abandonar el desert. Un lloc que em té fascinada, on les seves suaus i imponents dunes atrapen el teu cor i l’encongeixen a mida que te n’allunyes. Diuen que les de Merzouga no son les dunes més grans, que en comparació amb les dunes de Namíbia aquestes son petites, però això no les fa menys impressionants.

De bon matí arrenquem en direcció al nord-oest per anar a buscar la carretera que ens portarà als congostos dels rius Todra i Dadès. En el camí parem a visitar un sistema de canalització d’aigua com el que vam veure ahir, però aquest està abandonat i podem accedir a la part d’aqüeducte sota terra. El canal és gran i podia portar un gran cabdal d’aigua. Hi cabem perfectament drets. Els pous successius permeten l’entrada de llum

Les sortides en forma de pou d’aquesta canalització abandonada encara conserven les politges de fusta

Com que la canalització està abandonada, podem entrar i veure el cabdal que podia portar en el seu interior

Tornem a pujar a la furgoneta que ens portarà durant el que queda de viatge i el paisatge cada cop es torna més muntanyós. Ens tornem a acostar a la serralada de l’Alt Atlas i les parts de dalt de les muntanyes encara tenen neu. Ens anem allunyant del desert, cada cop hi ha més cultius.

Parem en un revolt per veure com un mar de palmeres desfila enmig de les muntanyes. Estem entrant en la fèrtil vall del riu Todra.

La vall del riu Todra és un mar de vida enmig de l’aridesa que l’envolta

Després de dinar, seguim avançant per la carretera i veiem el que es coneix com el congost del riu Todra, una falla de 300 m de profunditat que obre la roca per formar aquest congost. En els darrers 600 metres el canó s’estreta i hi ha zones que només tenen una amplada d’uns 10 metres amb les parets verticals a ambdós costats. És d’aquells espectacles de la natura que et fan sentir ben poca cosa. En aquesta zona hi ha moltes coves i son habitades per nòmades. No tenim sort i la família que coneixien els nostres guies ja no hi és. És el que té ser nòmada, que mai no estàs al mateix lloc.

Les parets verticals de la part estreta del congost del riu Todra son sobrecollidores

Els nòmades habiten en coves que hi ha en la roca d’aquesta zona de Marroc

Tornem a enfilar-nos al nostre transport que ens ha de portar a la darrera visita del dia d’avui, el congost del riu Dadès.  En aquesta zona les muntanyes de color vermellós estan descobertes de vegetació i s’enfilen cap al cel, mentre a les valls l’aigua permet el cultiu de cereals i horts.

Ens anem enfilant per la carretera i parem a veure els anomenats Dits de Mico, unes formacions rocoses que recorden una mica a Montserrat a petita escala

La tortuosa carretera que s’enfila pel congost del Dadès traça unes corves impossibles

Avui farem nit a un hotelet al congost del riu Dades per demà anar cap a Ouarzazate, on farem les darreres visites abans d’acabar aquest magnífic viatge.